Article:

Aquest any, i gràcies a l’èxit aconseguit l’any passat, l’expedició es proposava un repte més ambiciós ja que permetria aprofundir mes en la cavitat principal de la zona: el “Pozo de los Angustinos”.

L’any anterior ja varem treballar en aquesta cavitat explorant la totalitat de la “via sorpresa” amb el resultat de connectar-la amb la via principal de la cavitat a –328 metres de profunditat. L’objectiu d’enguany era centrar-nos en la via principal per arribar a la part mes profunda de l’avenc i resoldre una sèrie d’incògnites que en prometien una prolongació, amb un metratge actual de –423 de profunditat i més de 4 km de recorregut.

Per a poder accedir a les zones inexplorades era necessari equipar prèviament l’avenc i instal.lar un campament en un punt estratègic per facilitar el descans i avituallament de l’equip de punta, de manera que aquest rebés subministres per part d’un segon equip de suport i estigues constantment comunicat amb l’exterior mitjançant un sistema de comunicacions per cable. Encara que no es poguessin realitzar tots els treballs de recerca, el campament restaria instal.lat per a les campanyes dels anys posteriors.

A continuació us relatarem en cinc capítols les experiències viscudes aquest any. Podeu llegir la ressenya de les exploracions del 2006 a www.ere-aec.com


Retrobament

Arribem a Pío, un petit poble de muntanya de quatre cases amb el cotxe a vessar de material i menjar, allí ens trobem amb en Jose, ell i uns quants més han arribat el dia abans. Els 3 cotxes que formem la comitiva comencem a descarregar tot el material personal i col.lectiu de l’expedició, amb un moment formem una muntanya de petates i motxilles enmig d’un carrer del poble.

Per causes de força major a darrera hora hem sofert algunes baixes, pel que serem menys espeleòlegs, i el que es pitjor, sols disposarem d’un vehicle 4x4, indispensable per accedir al refugi.

Així doncs carreguem a vessar l’únic vehicle que pot circular per la pista i comencem a caminar cap amunt sota una calor abrasadora. Es tracta d’un camí de pocs quilometres i enmig de boscos, però amb molt pendent, suficient per a fer patinar els propis tot terrenys. Al cap d’una hora i mitja de pujada arribem per fi al coll des d’on en 15 minuts de baixada arribem al refugi enmig de prats i vaques. La darrera ziga zaga del camí deixa entreveure l’antiga casa minera que ens farà de refugi, moment en que tots fem un respir: encara aguanta!

butlletí Tot sembla igual com es va deixar l’any passat, les fortes nevades no han malmès la casa i tots els puntals que es van instal.lar continuen al seu lloc. Després de recuperar l’alè i hidratar-nos comencem a organitzar el material, mentre es neteja la casa per fer-la habitable uns altres anem separant els “petates” de material. La manca de cotxes ha fet que la tenda de material s’hagués de deixar a Terrassa, així que improvisem un tendal que farà les de magatzem de cordes i material d’exploració.

En poques hores tot queda recollit, el sol comença a baixar però la temperatura es agradable i restem a l’exterior tot pensant en l’aventura que tot just comença.