Article:

Tercera Part: Comença l’Odissea

Es el gran dia, avui entrarem amb l’objectiu de passar tres dies en el campament subterràni que prèviament haurem de muntar. L’optimisme es alt, però caldrà anar valorant sobre la marxa per prendre les decisions oportunes. Tots estem molt preocupats per la gran quantitat d’aigua que varem trobar dos dies enrera, si ens mullem molt, una estança subterrània prolongada es pot convertir en un calvari, tantmateix també em preocupa la gran quantitat de material que haurem de portar ja que en un principi el menjar estava previst per més gent i mes dies. Novament en Rafa i en Manolo seràn els primers en entrar, seguirem l’Erik la Cristina i jo amb una diferència de dues hores. El tercer equip continuarà instal.lant el telèfon tan avall com sigui possible.

El dia es esplèndid, em fa mandra tenir que abandonar els prats asolellats, però hem pres una decisió. L’Ale ens acompanyarà fins a la capçelera del primer pou. Amb entusiasme carreguem tot el munt de paquets i començem a baixar per la rampa d’entrada. La progressió del primer pou es fa lentament, el cert es que l’aigua que goteja que tant ens va escandalitzar al principi ja no ens sembla tan greu, baixem practicament sense mullar-nos.

A la base del pou de 100 hi ha diversos petates i el pesat bidó amb el menjar. Com que estarem menys temps del previst, hem de reorganitzar tot aquest material agafant únicament el menjar que necessitarem, en un moment fem un escampall de sobres i paquets diversos per la mullada estança on ens trobem, un cop tot esta empaquetat de nou sobren 2 petates que deixarem aqui per ser retornats cap a dalt pel 3r equip.

Hem intentat dur el mínim pes, però tot hi així anirem força carregats, jo porto un petate amb material personal i un gros bidó amb sacs i màrfegues. L’Erik també portarà el mateix volum de coses i finalment la Cristina carregarà dos pesats petates més. En total 6 bultos, ens consola saber que molt d’aquest material ja no es tindrà que tornar a pujar.

La progresió es una tasca molt lenta i feixuga, traslladar els paquets pels diferents passamans, pous i estretors es fa molt pesat i va produint un desgast físic considerable. Al principi tots anem en compte de no donar massa cops per no malmetre el material, pero el cert es que a mida que van passant les hores ens hi anem mirant menys.

Ja hem arribat a la capcelera del pou de 44 metres. Mirem per l’escletxa i veiem que el petate encallat no hi es. Suposem que ha estat recuperat pel primer equip. Ens coloquem tots com podem a la petita saleta fangosa per on continua el descens, ara cedeixo la iniciativa a l’Erik que procedirà a subtituïr la corda vella d’aquest tram per la que hem baixat. Un cop realitzada l’operació ens reagrupem a la base del pou, sota el ensodridor soroll de l’aigua que cau i que ja no ens abandonarà fins a la pèrdua, a –380.

Aquí comença un interminable meandre amb molta aigua, cada certs metres anem trobant ressalts de diferents alçades, i tots molt ben equipats, en un determinat moment em trobo un petate abandonat on hi ha una corda i carbur, sospitem que l’han deixat els de davant per alleugerir el pes. Amb tot això arribem al darrer pou de l’avenc, de 18 metres, es tracta d’un pouet circular per on segueix caient el flux d’aigua que ens acompanya tota l’estona. Un cop baix la galeria pren unes dimensions petites, com una mina i la progressió es fa per les ziga-zagues de l’estret meandre, es un moment en que gaudim força de l’exploració.

Avançem uns 200 metres en aquestes condicions tot superant petits ressalts i arrosegant el material amb el qual ja no hi tenim miraments. Tot i la comoditat de la galeria, el camí es fa llarg i a cada gir espero trobar-me la pèrdua, però aquesta no arriba. De sobte em trobo a mà esquerra un forat per on s’escola tota l’aigua del riuet, es la pèrdua? La galeria fa mitja volta i l’aigua torna a apareixer, falsa alarma. Però no trigarà a arribar. Després d’un nou ressalt en que novament hem de baixar per corda, veig un forat a má dreta per on desapareix. Les maques de que s’ha intentat eixamplar m’indiquen que es tracta de la pèrdua. Som a –380.

Aquest es un dels punts d’exploració de la cavitat, si mirem de forçar aquest pas es possible que tinguem accés a nous pous i galeries que donarien més profunditat a l’avenc i, potser, la connexió amb la sorgència. Però ara no es el moment d’aturar-se, cal continuar fins el campament.

A mà esquerra puja una corda, es veu molt vella i té molt fang, però és l’únic camí. Ascendeixo lentament per una paret fangosa, a la part superior el terra relliscós m’obliga a caminar de quatre potes. Arribo a dalt amb notables síntomes de cansament mentre veig una llum al fons de la galeria, crido pero no rebo resposta. Qui es?

Un cop tots hem pujat el ressalt de set metres avancem fins a arribar a les restes d’un primer campament que es va instal.lar en aquest punt. Han deixat una espelma encesa. A partir d’aquí ja no trobarem més aigua, el soroll fort de l’aigua acaba agobiant, però tinc la sensació que a partir d’aquí tot ha de ser més fàcil. Sortint del campament seguim per una galeria estreta que condueix a una nova corda ascendent. Allí sentim veus, son en Rafa i en Manolo, els sentim a la vora, però no arribem a veure’ls, començo a pujar aquell tram de dos metres i em trobo amb un passamà que em sembla impossible. Les cordes son velles i els anclatges rovellats, els aparells es fixen amb dificultat i el fort pes del material m’impedeix superar el pas, les parets rellisquen éssent imposssible trobar-hi presa, sols m’aguanta aquella corda vella. Després d’una llarga estona d’esforços fallits i una vintena de paraulotes, decideixo penjar els bultos al passamà i utilitzant la força bruta surto com puc del forat. Estic esgotat. Aixeco feixugament els dos bultos i dono pas a la Cristina. Avanço per la galeria i veig, incrèdul una cosa que no magrada gens: el Passamà continua amb les mateixes característiques.

La corda va superant una sèrie de enfonsaments que hi ha cada certs metres, el problema es que tot es cobert de fang relliscós i hi ha deixada massa comba entre fraccionaments, pel que a cada tram cal baixar i pujar. Per acabar-ho d’adobar la corda i els anclatges presenten un aspecte molt pobre. Darrera meu sols sento els gemecs de la Cristina que fa el que pot per passar el primer tram, jo prou feina tinc en arrossegar el bidó, avançem molt lentament. L’ambient esta molt carregat i el pròpi baf dels nostres cossos no permeten veure-hi massa, el carburer ja necessita una càrrega. Supero el segon tram, però el calvari continua. La cristina continua encallada en el primer pas. Jo, esgotat, em despenjo el bido i l’enganxo a la corda deixant-lo caure corda enllà. A cada tram es sobrepassen uns forats circulars d’un metre de diàmetre practicats en el fang on no es veu el fons, em recorden a un cuc amb la boca oberta, com esperant menjar-se un espeleòleg.

La Cristina ha superat finalment el primer pas, el més complicat, jo tot just arribo a la fi del tercer, quina es la sorpresa, quan veig que la corda s’acaba i esta lligada a una cinta que la prolonga fins a un sortint de roca, es l’anclatge que aguanta tota la parada. La veritat, allò de llençar el bidó no era massa bona idea. La galeria descendeix lleument, deixo els paquets i m’avanço per comprovar cap a on cal anar, cada cop hi ha més boira i no veig més enllà de dos metres. El camí es fa plà i trobo a mà esquerra una corda ascendent. S’ha acabat el passamà? Per a recorrer aquell tram de cinquanta mentres haurem estat unes dues hores, però sense temps per contemplacions continuem, ara ja no sentim el primer equip, ens hem retrassat molt.

La corda que ascendeix supera un ressalt de set metres, a dalt un fraccionament condueix de baixada altre cop en un pou de 10 metres. Aquest pas es una llosa acabada en punta que cal passar d’un costat a l’altre. Superat aquest pas es descendeix per una corda molt enfangada per una rampa també plena de fang fins a una especie de cul de sac.

El terra es inclinat i relliscós i m’obliga a estar en una posició molt incomode, ben bé sembla que la galeria acabi alli, pero veig que just pels meus peus mig amagada hi surt una gatera: es la continuació. A la Cristina li ha costat molt passar tot el passamà i l’Erik també porta molt de pes, ens repleguem tots en el petit espai i decidim que si hem de tornar a passar per aqui, serà per a sortir.

Ignorem que el pitjor encara ha d’arribar.

Continuarà...