Article:

Quarta Part: El Calvari

En Rafa ens n’havia parlat, però després de totes les dificultats era el darrer que esperavem. El meu carburer ja ha deixat de funcionar definitivament, a cada metre que avançem en reculem la meitat, i per si no n’hi ha prou hem d’arrossegar els grossos bidons. Començem a estar ben arrebossats de fang, un fang espès i gruixut que s’adhereix a tot arreu, el cansament es fa notar i l’ànim del grup esta començant a disminuir, em començo a preocupar pel nostre estat físic i psiquic.

Després d’una bona estona de pujar arrossegant-se el camí es fa pla, cel.lebrem que haguem superat la rampa, ens posem el pes a l’esquena, donem mitja volta i tornem a trobar-nos amb una nova rampa. Repetim el procés, pel fang esta tot ple de cucs de terra que s’han adaptat a viude aqui, això s’està convetint en un infern. Arribo a un nou replanet, no veig res, el baf es tan dens que el llum no em serveix de massa. Avanço de quatre grapes i al girar la galeria em trobo novament amb una altra rampa. L’Erik i la Cristina no s’alegren massa al coneixer la noticia, estem ben enmerdats.

Puja que pujaràs, mica a mica i amb paciència, respirem molt depressa i hem d’aturar-nos a cada moment, la tercera rampa és molt més dreta, no veig el final i em desespero. Em centro en evitar que el petate i el bido caiguin rodolant, seria una catàstrofe, ja que no crec que em veiés en cor de baixar a buscar-lo. El calvari segueix, he perdut la noció del temps, només em preocupa acabar la rampa de fang. De sobte em trobo un nou replà, faig un esforç i hi arribo arrossegant-me miserablement pel fang. Deixo els paquets i m’avanço per la galeria, sembla que segueix en plà. Comunico la notícia que anima als meus companys, i arriben, esgotats, al lloc on em trobo.

Descansem mentre comentem que la cavitat s’ha espatllat molt des de que hem deixat el riu, el gros pes que estem arrossegant està exhaurint les nostres forçes. Menjo una mica i reemprenem la marxa esperant trobar millors condicions. El sostre no ens deixa anar de peu, però el sol fet de caminar en plà ja ens sembla una meravella, tantmateix no triguem a tornar a arrosegar-nos, aquí comença un etern meandre plagat de més fang, gateres, estretors...

La nostra marxa es va alentint, sentim a la llunyania en Rafa i en Manolo arrossegant els seus petates, jo vaig llençant el bidó i el petate sense cap mirament, no se quan temps més podré aguantar la situació. Les veus del primer equip ja son molt proximes, els estem atrapant. Baixem un ressaltet de la irregular galeria i cridem per que ens indiquin el camí correcte: “por debajo!!” mirem i veiem una gatera impossible, no se què pensar, tornem a preguntar i apareix en Manolo per damunt d’una rampa. S’havia equivocat. Pujem els paquets per la rampa i amb l’ajuda del Manolo ens reagrupem els dos equips per primer cop.

En Rafa i en Manolo estan exhausts i desencaixats, no poden més. Al primer lloc on es pugui muntarem el campament, però el cert es que fa moltes hores que no trobem cap lloc que reuneixi les característiques, l’ànim comença a ser molt baix. Ens trobem davant d’un ressalt de dos metres, segurament es podrà baixar a pèl, però degut al nostre estat de cansament hi posarem una corda d’ajuda, un accident aqui seria realment dramàtic. El ressalt dona lloc a una saleta mes o menys ample. Com que fa moltes hores que no mengem decidim de fer un descans. Mentre fan una sopa ens avançarem en Rafa i Jo sense pes a veure si trobem el lloc pel campament. Dit i fet, agafo un petate i anem galeria enllà, sense pes s’avança ràpid, però no trobem res, al cap d’uns minuts i després de nombroses parades per recuperar l’alè arribo a una sala que em sembla prou espaiosa. Aqui!! Crido. En Rafa s’ho mira i diu que ha d’haver-hi un altre lloc millor més endavant, deixa el seu petate i avança tot sol per la galeria.

M’espero uns minuts fins que ja no sento res. Crido. No rebo resposta. Decideixo continuar endavant, no es bona idea que hagi anat sol. Per uns moments em trobo arrossegant-me completament sol en una galeria infame a quilometres sota terra, aleshores tinc una extranya visió: si em desoriento, podria no saber on es cap a dins o cap a fora de la cova, tot es igual, sense marques ni pendent, la llum deficient i el cansament extrem, tot aixó em porta a una paranoia creixent i decideixo no girar-me en cap moment per no desorientar-me, crido i en Rafa no contesta, avanço més i de sobte rebo resposta: Es aqui!!. Al.leluia! Arribem a una saleta on hi ha dos replans que tenen prou espai per ubicar-hi les tendes. No em sembla el millor lloc del món, però servirà.

Tornem tan aviat com podem esperant trobar una sopa calenta, però els trobo a tots tapats amb mantes esperant: m’he endut el petate amb l’aigua. Trec importancia al tema al.legant que ja som al campament, així que reemprenem la marxa amb optimisme, però el cert es que amb tot el pes s’avança molt mes lentament i el que semblava aqui mateix resulta estar molt més lluny. A les 3 del matí, 12 hores després d’haver entrat a Angustinos, arribem al lloc on instal.larem el campament. Sento un gran alivi sabent que per avui ja no m’haure d’arrossegar més, però topem amb un altre problema que no havia pensat: No tenim aigua.

Un litre i mig es tot el que es conserva, i això que portem varies hores sense beure. Aleshores em recordo d’un petit bassal d’aigua que he vist arribant al campament. M’hi acosto i amb un pot vaig recollint l’aigua amb color marronós i tota mena de partícules flotant, es tot del que podem disposar. Obrim els bidons i començem a estendre material, menjar, tendes...

En un moment plantem la primera de les tendes. Per accedir al replà de la segona construeixo unes escales en el fang, just darrera la primera en una galeria cega hi ha l’espai just. Extenem el material de la tenda i les varilles estan totes trencades dels cops. No sabem quantes varilles van a cada costat, estem molt cansats i ens enredem en una discussió absurda fins que la tenda queda muntada.. com un bunyol, però és igual. Prenem una sopa calenta amb regust a isostar i ens disposem a entrar als sacs.

Ha estat una jornada molt dura, son les 5 del matí. Entrem als sacs per notar que el terra esta un pel inclinat. El sac rellisca, serà una nit mogudeta...

Continuarà...