Article:

Cinquena Part: El segon dia.

No hem dormit malament del tot, gairebé 10 hores.

Ens llevem feixugament, la nostra tenda s’ha desplaçat mig metre i presenta un aspecte fantasmagòric. En Rafa engega el taladro per estendre una carpa i crear un espai calent on poder menjar. Mentrestant la Cristina prepara uns Frankfurts per esmorzar. Tot esta molt brut de fang, intento localitzar el meu petate però tots els veig del mateix color de fang.

L’àrea de menjador es bastant petita, el terra és irregular i patina molt, resulta molt incomode el fang enganxifós que es troba a tot arreu, qualsevol cosa que es toca t’embruta més, et rentes les mans però al cap de poc ja has agafat algo brut, deixes un objecte a terra i o bé el perds o bé et queda ben brut.

El bassal d’aigua s’està esgotant, amb cura intento recollir tota la que es possible cada vegada amb un color més fosc. En aquest moment fem un reflexió sobre què és el que hem de fer:

Arribar al campament ha sigut una tasca molt mes dura del que es va plantejar, a més, al ser menys gent del previst hem anat carregats amb molt sobrepès, i creiem que hem fet una mala administració del menjar, en tindriem quasi per una setmana. Es planteja la possibilitat de passar una altra nit i aprofitar per arribar fins al sifó, però el cert es que son poques les ganes de continuar arrossegant-se. Si ens quedem podrem descansar més, però estarem pitjor psicològicament, ja que la sortida es troba almenys a 12 hores d’interminables galeries. Per acabar-ho d’adobar el petit bassal d’aigua esta quasi esgotat. Proposo de sortir.

En Manolo té el sac mullat i també s’apunta a aquesta opció, els demés entenen que donades les circumstàncies serà el més sensat. Es cert que sortirem a hores intempestives, les tres o les quatre de la nit, però ja serem fora.

A les cinc de la tarda hem recollit tot el nostre material i ens enfundem els arnesos que semblen una bola de fang. Ens despedim d’en Rafa i en Manolo que esperaràn una estona més i ens posem en marxa. Els primers metres de galeria transcorren ràpidament, però aviat tornem a arrossegar-nos pels mateixos trams de l’entrada.
El pes torna a ser un problema, jo porto dos pesats petates, i això que alli hem deixat els bidons i bona part del material.

En poc més d’una hora i mitja arribem a la rampa de fang, el cansament del dia anterior ens fa anar a poc a poc i l’ànim torna a ser bastant baix, la baixada de la rampa es ràpida i divertida, fins hi tot ens sorpren que pugessim aquella pendent amb tant de pes. Un com a baix arriba el pitjor tros de tots: els passamans.

Extremadament bruts de fang esperem enmig de la estretor mentre la Cristina comença a pujar el ressalt de 10 metres que condueix al passamà. Resulta ser una tasca penosa, primer cal retirar el fang dels aparells i despres pujar per una corda impregnada també de fang on el puny i el croll gairebé no hi queden fixats. Al meu torn les coses no resulten mes facils, per si no és poc la corda frega estrepitosament en un sortint, i en Rafa ens havia dit que aquestes cordes estan aqui des de que es va explorar per primer cop, es a dir, que tenen més de 20 anys! Això farà que tots progressem amb la màxima cura en aquest tros.

Un parell d’hores i ens trobem de nou al primer campament, estem molt cansats i encara no hem començat a pujar metres, es preveu que la pujada serà llarga i dura. Un cop abandonat el tram del fang arribem al riu. Es moment de desembossar carburers, rentar-se les mans i netejar els aparells, el riu cristal.lí adquireix ràpidament un color marronós. Bebem directament del riu sense miraments intentant satisfer la nostra set i avançem uns metres de galeria amb la intenció de fer un petit àpat i ja no aturar-nos fins la sortida.

Muntem l’esbit i fem dues sopes que compartirem entre tres, sembla que l’ànim és més alt i ens veiem en forçes de continuar amunt. Son quarts d’onze de la nit

El meandre transcorre ràpidament, la sopa ha fet efecte, fins hi tot em dona temps d’admirar la bellesa del pou de 18 metres desde la seva base amb la imponent i ensordidora cascada. Pujar pels pous ens alenteix novement, el pes es matador, i el cansament torna a ser molt present. Cada fraccionaent necessita el seu temps i les mans cada vegada tenen menys força per aixecar els petates.

Els seguents pous i galeries segueixen els mateixos passos. Mullats i enfangats fins els calçotets, cada parada ens fa agafar fred, anem avançant en silenci, alentint-nos més i més, però cada vegada veiem la sortida més aprop.

Hores més tard sento l’Erik, que va davant meu. Em diu que ha arribat al telèfon, pujo el pou i em trobo penjat de la paret un telèfon amb un senyal reflectant, em sembla com un d’aquells punts de socorrs de les autopistes. M’acosto, despenjo i truco.

Despres de provar diversos cops ningú respon, pot ser que no funcioni o que tots estiguin dormint. A la superficie son quarts de dues del matí. Penjo resignat i tot just sona, contesto i es la Merçè que amb veu adormida pregunta com ens va. Li explico que estem sortint i els motius. La comunicació és clara, realment han fet una bona tasca.

Pujem animats els següents pous, el meu carburer està esgotat, però ja no em queda força a les mans ni per obrir-lo, dona la  sensació que els petates pesen molt més que quan he sortit, i constantment miro que no s’hi hagi acumulat aigua.

L’arribada a la base del 107 es com un regal diví, queda el pou més llarg, pero ens sentim altament feliços d’estar ja en aquest punt. Reorganitzem els petates deixant aqui els de més pes. L’endemà ja baixaràn a recollir-los i desinstal.lar el pou. Començem a pujar, sense pes la cosa canvia, i això ens dona les forçes per arribar a dalt. Ni els esquitxos del pou ni l’aigua que et cau a sobre ni les arestes esmolades em semblen dificultats, ja som dalt.

Pujant per la rampa de sortida em crida l’atenció un resplandor de l’exterior. Alli ens espera un cel estrellat impressionant, és el premi de tal magne esforç. Caminant com borratxos recorrem els 150 metres que separen la boca d’entrada fins el refugi. Son les 5 del matí. Estem exhausts i deshidratats.

Bebem tant com podem i ens enfundem dins dels sacs. Quan tot just tanco els ulls sona el telefon. Son ells! M’aixeco i l’agafo. Qui hi ha a l’altre costat es en Rafa. Encara els hi queden unes hores.

Comunico la notícia, ens posem tots al llit i quedem dormits al moment.

Em desperto a quarts d’onze del matí, miro, i en Rafa i en Manolo encara no hi son. No han sortit. Em preocupo i ja no aconsegueixo agafar el son.

De sobte sento veus i crits desde fora la casa, adolorit i desvetllat m’aixeco i em vesteixo surto i veig en Rafa i en Manolo asseguts prenen el sol, la seva cara ho diu tot. Tot just acaben d’arribar, esgotats, però sans i estalvis. Expliquem les aventures i desventures dels dos dies d’exploració a la resta de gent de l’expedició, mentre riem i fem conya dels passos més complicats. Amb això s’aixequen l’Erik i la Cristina.

En resum l’exploració ha tingut moments molt durs, on més que un esforç físic considerable hi jugava el factor psicològic de trobar-se unes condicions més dures i una cavitat més llarga del que es pensava. Ens preocupava l’excés d’aigua a la cavitat, però el veritable problema ha sigut el fang. Val a dir que tots també hem apres una lliçó de com s’ha de planificar una activitat d’aquest tipus i que el pes es un factor a tenir molt en compte. Creiem que sense les baixes d’última hora la tasca hagues seigut molt diferent, però estem contents perque tot hi així hem aconseguit l’objectiu principal: deixar instal.lat i equipat un campament estratègic a –400.

Durant el dia, l’equip format pen en Jose, en Ruben i en Manolo baixaran per pujar el material que va quedar a la base del 107, i desinstalar-ne el pou.

L’endemà, una bona part dels participants ja començarem el retorn als llocs d’origen. Ha sigut una setmana de treball intens però d’experiencies satisfactòries. Per l’any vinent s’obren noves portes per a explorar, tenir el campament suberràni facilitarà el treball a l’equip de punta, ja que no haurà de passar pel nostre calvari. Per altra banda la localització d’una dolina pròxima i les diferents tasques de reequipament de passamans i la prolongació del telèfon, fan que quedi assegurada l’activitat per als anys vinents.

FI